El secreto de sus ojos

Director: Juan José Campanella

Guió: Juan José Campanella i Eduardo Sacheri

Música: Federico Jusid i Emilio Kauderer

Fotografia: Félix Monti

Intèrprets: Ricardo Darín, Soledad Villamil, Pablo Rago, Javier Godino

País: Argentina, España

Productora: 100 Bares, Tornasol Films, Haddock Films i Telefe.

Any: 2009

Durada: 129 min.

Gènere: Drama

Basada en la novel·la La pregunta de sus ojos, d’Eduardo Sacheri.

Una de les pel·lícules que més va donar a parlar en l’últim festival de cinema de San Sebastián va ser El secreto de sus ojos. La última pel·lícula de Juan José Campanella va rebre el reconeixement del públic i la premsa, però el jurat del festival no va reconèixer la qualitat del film deixant-lo fora del palmarès, fet que va suposar grans crítiques i comentaris d’incomprensió. Fins que no he vist la pel·lícula no arribava a entendre perquè tan enrenou. Però un cop la veus, t’adones que El secreto de sus ojos és una d’aquelles pel·lícules que commouen, que enganxen, que mostren un cinema molt bo, per no dir gairebé perfecte.

En aquesta pel·lícula Juan José Campanella torna a comptar, un cop més, amb la participació del seu protagonista per excel·lència: Ricardo Darín, així coma amb Soledad Villamil, retrobant-se de nou els tres després del rodatge de El mismo amor la misma lluvia.

Ricardo Darín interpreta a Benjamín Espósito, un secretari d’un jutjat d’instrucció de Buenos Aires que, un cop jubilat, decideix començar una nova aventura com a escriptor. I ho fa, no només per ocupar el seu temps lliure, sinó perquè la novel·la que vol escriure, basada en un assassinat sense acabar de resoldre’s que va succeir durant els anys 70 i que ell mateix va investigar, li ajudarà a recordar i recuperar el seu passat, a organitzar les seves idees, reinterpretar els fets per adonar-se de moltes coses que, aleshores, li havien passat per alt.

Així, Espósito, que en el passat ja es va obsessionar amb aquest cas, ho continuarà estant fins que no aconsegueixi resoldre’l, saber què va passar exactament, i fins que no aconsegueixi, així, entendre moltes parts que romanien fosques en la seva memòria i els seus sentiments referents tant a aquest assassinat com al seu amor secret cap a la seva companya de feina, interpretada per Soledad Villamil.

Campanella ajunta, en aquesta pel·lícula, diferents gèneres, diferents visions i temes a tractar, i ho fa amb una destresa i una sobrietat que li eviten caure en la cursileria i en la voluntat de voler mostrar massa coses i malament. A més, Campanella introdueix temes de debat com fins a quin punt la venjança és justificable? I, tal i com va passar, o no va passar, en la dictadura argentina, fins a quin punt la justícia actua com ho hauria de fer? Fins a quin punt aquesta es corromp, afectant temes tant importants com assassinats? Fins a quin punt una historia entre dues persones que han triat camins diferents i separats al llarg de les seves vides pot ser una bella historia d’amor?

El secreto de sus ojos explica una història d’amor secreta recoberta per una excel·lent trama policíaca. Violència, mort, assassinats, justícia, corrupció, venjança, amor, humanitat, humor... fan de El secreto de sus ojos una obra completa.

D’aquest film cal destacar el paper que interpreten els protagonistes, Villamil, Francanella i, sobretot i sobre tots, Ricardo Darín. Uns bons diàlegs, una trama que enganxa amb una tensió amorosa i sexual no resolta, una fotografia molt ben aconseguida... Però jo em quedo amb els petits detalls, amb com el director juga amb primers plans sobre els ulls, sobre “el secreto de sus ojos”, així com amb l’important joc de paraules que, en un moment de la pel·lícula, Espósito exposa, començant amb un “Temo” que s’acaba convertint en un “Te amo”. Un canvi Un canvi que reflexa l’evolució del film i, sobretot, del seu personatge, dels seus sentiments. Joc de paraules en el que s’insisteix amb la presència d’una màquina d’escriure que no marca les “as”.

Per tot això i per molt més, una pel·lícula mereixedora del reconeixement no només del públic i la premsa, sinó també de la crítica.

El millor: Darín i els petits detalls d’imatge i significació.

El pitjor: Potser alguns minuts de més en el transcurs de la trama policial. I dic potser, i no ho dic convençuda.

S.